Set of sets
Ens trobem al mercat de les flors, on ens rep un escenari auster, sobri, un escenari semicircular, un semicercle imperfecte que fa que les fissures d’aquest imitin la forma d’una espiral, un espai blanc, simple, on l’únic atractiu que podem destacar es una bateria i un bombo al fons de l’escenari. Una localitat que no ens dona informació sobre el que veurem i que destrueix tota expectativa creada sobre una proposta extravagant i, dintre del que cap, normal, encara que la paraula normal entre artistes sigui tabú.
Pel que fa la trama de l’espectacle, tot son especulacions, ja que, com van dir els artistes, no cal explicar el relat, ni te perquè tindre sentit, ja que la riquesa d’això resideix en que cadascun pot interpretar el que vulgui, i cada espectador pot tindre una visió diferent de la història transmesa, així que no parlaré de que va l’espectacle sino del que m’ha transmès. Al principi de l’obra he interpretat que érem davant del sistema solar, on es veia la força d’atracció, Jugaven amb la lleugeresa dels cossos i de com ells controlaven la gravetat al seu gust, però sobretot destacar el “mai estaràs sol” ja que en tot moment es recolzaven entre tots, no es deixaven caure i confiaven cegament en el company.
Cal destacar el vestuari, que si ho heu intuït, al igual que l’escenari compleix les mateixes característiques, auster i sobri, on hi veiem colors molt neutres en la roba, colors que tendeixen al gris. Aquesta selecció de colors tant de vestuari com d’escenari, feia que aquests no tinguessin protagonisme sino la performance feta al set pels actors, centrant la nostra total atenció en l’acció.
No ens oblidem de la bateria, abans esmentada, la qual ens condueix durant tota l’obra i ens introdueix en una atmosfera molt senzilla, casi monòtona, amb lleugeres variacions en la melodia. Remarcar el detall de l’aparició estel·lar d’un instrument molt curiós, el “Hang”, el qual va aportar frescor a la crua atmosfera creada.
Per últim la utilització dels llums, on elles eren las que ens guiaven i dirigien l’atenció. La disposició d’aquestes era: llums al sostre, a les cantonades de l’escenari, darrera la paret translúcida de l’espiral i una darrera el músic. No puc, amb certesa, explicar el perquè d’aquesta disposició, però si puc remarcar el detall de la projecció de les ombres en l’escenari, gràcies als focus de les cantonades, creant una imatge preciosa i incorporant nous elements a l’espectacle gràcies a aquest efecte.
L’obra va superar les meves expectatives, ja que de la senzillesa de l’atrezzo van aconseguir “salvar” la situació i hipnotitzar-nos amb una coreografia molt treballada, sincronitzada i casi perfecta. Una experiència diferent i curiosa, a la que imperativament invito a viure.
